PRÀCTICA 9: DIAGRAMES SISTÈMICS

PLANTEJAMENT SISTÈMIC

El plantejament o pensament sistèmic és l’actitud de l’ésser humà, que es basa en la percepció del món en termes de totalitats per al seu anàlisis i comprensió, a diferència del plantejament científic, que només percep les parts d’aquest i de manera inconnexa.

Aquest plantejament va sorgir a partir de qüestionar l’aplicació del mètode científic en els problemes de la Biologia, degut a que aquest es basava en una visió molt mecanicista i causal, que el feia dèbil com esquema per explicar els grans problemes que es donen en els sistemes vius. A partir d’aquest qüestionament es va plantejar reformular el paradigma intel·lectual per entendre millor el món, sorgint formalment el paradigma de sistemes.

El pensament sistèmic és integrador, tant en l’anàlisi de les situacions com en les conclusions que neixen a partir d’aquests, proposant solucions en les que es consideren varis elements i relacions que formen l’estructura del que es defineix com a sistema, així com també de tot allò que conforma l’entorn del sistema definit.

Aquesta realitat es converteix en quelcom personal i particular, distingint-se clarament entre el que és el món real i la realitat que cada observador concep per a sí mateix. La conseqüència d’aquesta perspectiva sistemàtica és que fa possible veure que l’organització pot tenir diversos fins en funció de la manera com els involucrats en el seu destí la vegin, sorgint així la varietat interpretativa.

Així, l’enfocament sistèmic contemporani aplicat a l’estudi de les organitzacions planteja una visió inter, multi i transdisciplinària que ajuda a analitzar una empresa, una família o qualsevol conjunt de manera integral permetent identificar i comprendre amb major claredat i profunditat els problemes, les seves múltiples causes i conseqüències.

Veient a l’organització com un Ente integrat, formada per parts que s’interrelacionen entre sí a través d’una estructura que es desenvolupa en un entorn determinat, s’estarà capacitat per poder detectar amb amplitud tant la problemàtica, com els processos de canvi que de manera integral, és a dir a nivell humà, de recursos i processos, serien necessaris implantar en la mateixa, per obtenir un creixement i desenvolupament sostenibles i en termes viables en el temps.

DIAGRAMES SISTÈMICS

Aquests diagrames són una eina important dins del treball del psicòleg que treballa amb el plantejament sistèmic. Els diagrames sistèmics ajuden a pensar de manera sistemàtica sobre cada aspecte necessari per resoldre algun problema o obtenir un resultat a través d’un procés el qual s’endinsa cada cop més pas a pas en els aspectes necessaris des del més general fins al més específic. És una excel·lent eina per poder desenvolupar objectius(arribant a nivells de detall que puguin ser més endavant més manejables), la qual intenta contestar sempre a la pregunta: com?

Els diagrames sistèmics generalment són semblants a arbres tot i que es poden fer de diverses formes. Construint les relacions entre les diferents branques i l’arrel d’aquest arbre, aquesta eina ajuda a definir un mètode òptim per arribar a obtenir el resultat o objectiu esperat.

Són utilitzats generalment:

-      - Quan és necessari establir detalls específics per un tema que es defineix en termes generals

-       -Quan s’estableixen les accions per implementar una solució o un pla

-       -Quan es vol establir la causa-origen d’un problema

-       -Quan es volen avaluar els resultats de les diverses alternatives de la solució

-       -Quan un programa d’afinitat no permet clarificar aspectes rellevants o clau

-       -Com una eina de comunicació per poder explicar amb més detall algun tema

-       -En empreses, per fer classificacions i jerarquies d’aquestes

PRÀCTICA

Consistent a elaborar dos exemples de diagrames sistèmics

1)

2)

REFLEXIONS

Una pràctica fonamentada en el plantejament sistèmic, com en l’anterior, però amb un enfocament més profund i pràctic.

El plantejament sistèmic, el qual proposa que tot el nostre entorn és com un gran rellotge els quals els seus engranatges es mouen tots quan un d’ells fa algun moviment (totes les nostres accions tenen alguna repercussió directa o indirecta en la nostra societat o entorn més proper), fonamenta els diagrames sistèmics, una espècie de mapes conceptuals els quals permeten veure amb un simple cop d’ull tots els engranatges d’aquest rellotge i les interconnexions més profundes que hi ha entre ells (a diferència dels exemples de causalitat circular de la pràctica anterior). Els avantatges que trobo que té aquest mètode són bàsicament que es pot utilitzar per a totes les situacions grupals i que permet fer una síntesi de totes les relacions entre els subjectes i observar-les ràpidament. Un desavantatge que hi veig però és que si es vol fer un diagrama molt complet potser el excés de línies i símbols en ell pot convertir-lo en un mapa que s’ha de desxifrar abans de poder interpretar-lo.

En relació a la pràctica volia dir que és de les que més m’han agradat. Nosaltres hem agafat un grup real i un altre inventat per fer els diagrames sistèmics. El grup número 1 és el de la classe(el real), on es pot apreciar clarament la jerarquia que hi ha entre nosaltres. A dalt de tot hi és el professor que té poder i autoritat sobre la classe, seguit pel delegat i la subdelegada que són els alumnes amb més poder entre nosaltres, i en l’últim esglaó ens trobem els alumnes sense cap tipus de càrrec dins l’aula (sense poder però potser sí amb autoritat). El grup número 2 l’hem basat en un grup d’amics qualsevol i sense cap tipus de jerarquia entre ells(no hi ha ningú que tingui més autoritat que els altres ni que tingui més poder). En aquest grup d’amics es pot veure clarament com entre els 8(quatre nois i quatre noies) hi ha més relacions que les d’amistat com poden ser les d’una relació xicot-xicot o xicota-xicot entre uns quants, o fins i tot una relació d’odi o relacions amagades entre alguns membres del diagrama sistèmic. Aquest grup crec que reflexa molts dels grups de joves d’avui dia: parelles homosexuals, enfrontaments entre ells i fins i tot les relacions ocultes que hi puguin haver.

PRÀCTICA 8: CAUSALITAT CIRCULAR

PLANTEJAMENT SISTÈMIC

El plantejament o pensament sistèmic és l’actitud de l’ésser humà, que es basa en la percepció del món en termes de totalitats per al seu anàlisis i comprensió, a diferència del plantejament científic, que només percep les parts d’aquest i de manera inconnexa.

Aquest plantejament va sorgir a partir de qüestionar l’aplicació del mètode científic en els problemes de la Biologia, degut a que aquest es basava en una visió molt mecanicista i causal, que el feia dèbil com esquema per explicar els grans problemes que es donen en els sistemes vius. A partir d’aquest qüestionament es va plantejar reformular el paradigma intel·lectual per entendre millor el món, sorgint formalment el paradigma de sistemes.

El pensament sistèmic és integrador, tant en l’anàlisi de les situacions com en les conclusions que neixen a partir d’aquests, proposant solucions en les que es consideren varis elements i relacions que formen l’estructura del que es defineix com a sistema, així com també de tot allò que conforma l’entorn del sistema definit.

Aquesta realitat es converteix en quelcom personal i particular, distingint-se clarament entre el que és el món real i la realitat que cada observador concep per a sí mateix. La conseqüència d’aquesta perspectiva sistemàtica és que fa possible veure que l’organització pot tenir diversos fins en funció de la manera com els involucrats en el seu destí la vegin, sorgint així la varietat interpretativa.

Així, l’enfocament sistèmic contemporani aplicat a l’estudi de les organitzacions planteja una visió inter, multi i transdisciplinària que ajuda a analitzar una empresa, una família o qualsevol conjunt de manera integral permetent identificar i comprendre amb major claredat i profunditat els problemes, les seves múltiples causes i conseqüències.

Veient a l’organització com un Ente integrat, formada per parts que s’interrelacionen entre sí a través d’una estructura que es desenvolupa en un entorn determinat, s’estarà capacitat per poder detectar amb amplitud tant la problemàtica, com els processos de canvi que de manera integral, és a dir a nivell humà, de recursos i processos, serien necessaris implantar en la mateixa, per obtenir un creixement i desenvolupament sostenibles i en termes viables en el temps. 

LA PRÀCTICA

La pràctica següent consisteix en elaborar 4 seqüències de causalitat circular per cadascuna de les 4 modalitats plantejades a continuació:

SIMÈTRICA CONSTRUCTIVA

Un jugador comença a jugar millor ----- El rendiment de l’equip millora ----- Guanyen molts títols i diners ------ Atrauen a jugadors de fora ----- Jugadors nous fan més competitiu l’equip ----------- Un jugador comença a jugar millor..........

SIMÈTRICA DESTRUCTIVA

Als venedors els hi rebaixen el sou ---------- Els venedors comencen a desmotivar-se i treballar pitjor ------- Les ventes baixen --------- L’empresa redueix costos -------- Als venedors els hi rebaixen el sou.................

COMPLEMENTÀRIA CONSTRUCTIVA

El director d’una escola dona millors condicions laborals als professors ------ Els professors fan millors les classe perquè estan més motivats ------ Els alumnes treuen millors notes ------ L’escola atrau a més alumnes --------- El govern dona més ajudes a l’escola ----------- El director d’una escola dona millors condicions laborals als professors..............

COMPLEMENTÀRIA DESTRUCTIVA

A l’alcaide d’una presó li rebaixen el sou des del govern per mala gestió del centre penitenciari ------- L’alcaide dona males condicions als funcionaris de presó -------- Els funcionaris de presó tracten malament als presoners -------- Els presoners es revolten ---------- Les famílies es queixen del tractament que reben els presoners ------- A l’alcaide li rebaixen el sou des del govern..........

REFLEXIONS

Trobo que el plantejament sistèmic és molt lògic, el qual proposa que tothom influeix en tothom i, d’aquesta manera, tractant una persona o unes quantes es pot arribar a tractar (sense tractar directament ni presencialment) a una altra que és la que té el problema realment. D’aquesta manera també podem arribar a conèixer l’entorn del pacient i observar que potser no era ell el problema originari, sinó una simple víctima. Però crec que aquest plantejament és com totes les coses que hi ha en la nostra vida, si es porta en un extrem podria ser perjudicial, ja que segons el meu punt de vista, hi ha vegades en les que els problemes no són tant greus com en realitat es plantegen, i un psicòleg que apliqui sempre un plantejament sistèmic en les seves teràpies, pot arribar a pensar que les causes dels problemes del seu pacient poden ser causades per altres persones o per la mateixa societat, quan potser també poden ser fruit de la mateixa persona.

En relació a la pràctica, penso que reflexa bé la manera que tenim d’obrar i pensar les persones en conseqüència a fets que ens passen i com els paguem amb els altres (tant els bons com els dolents), tant de manera directa com indirecta. Per tant, podem apreciar bé el plantejament sistèmic en aquest exemples i observar com les persones tendim a transmetre tant les coses bones que ens passen com les dolentes i així poder millorar o empitjorar nosaltres i els que ens rodegen en relació amb el que ens succeeix (no som ningú sense els altres). Per exemple en la situació que ens hem inventat sobre el jugador que comença a jugar millor i a partir d’aquí s’inicia una millora en el rendiment de l’equip fins arribar a guanyar més diners, copes i prestigi, es pot apreciar com, sense buscar expressament el benefici del seu club i del seu equip sinó bàsicament un rendiment personal, ha aconseguit fer girar tots els engranatges del motor que ha fet possible tota la millora col·lectiva (simètrica constructiva) o també serveix l’exemple sobre l’escola que hem posat (complementària constructiva). En canvi, si ens fixem en els exemples destructius que hem posat (simètrica i complementària destructiva), s’observa clarament com podem arribar a afectar en la vida d’altres persones (cap a pitjor en aquest cas) per culpa de fets que ens passen a nosaltres i a l’inversa, que els altres ens afectin a nosaltres perquè hi ha hagut algun succés que hagi afectat a aquells que ens fan la vida impossible. N’és un clar exemple la situació de la presó on l’alcaide o director de la presó imposa condicions més dures als seus empleats, cosa que desencadena una sèrie de patrons de conducta en ells que empitjoren la situació de la presó, i llavors es torna tot un cercle viciós que acaba afectant un altre cop a l’alcaide.

En resum, una pràctica que m’ha interessat bastant, sobretot pel plantejament sistèmic que encara que si el plantegéssim radicalment no seria molt efectiu, és una proposta molt atractiva per tractar un pacient més objectivament i no centrar-nos només en ell com a possible problema de la seva pròpia situació.

Aquesta pràctica l’he realitzat amb l’Èric Rodriguez, la Laia Vidal i la Mireia Serramitja 

PRÀCTICA 7: ACTITUDS ROGERIANES

CARL ROGERS

BIOGRAFIA

Nascut el 8 de gener de 1902 en els suburbis de Chicago, va ser el quart de sis germans. De família de classe mitjana la seva educació va començar directament en el segon grau, ja que sabia llegir inclús abans de començar el parvulari.

Als 12 anys, la seva família es va traslladar a l’oest de Chicago, i va ser aquí on va passar la seva adolescència.  Carl va ser un adolescent més bé solitari, independent i auto-disciplinat a causa de la seva estricte educació i dels molts deures que tenia.

Va anar a la Universitat de Wisconsin i va estudiar agricultura per més tard canviar-se a religió. Durant aquesta època va ser un dels elegits per visitar Beijing per el ‘’World Student Christian Federation Conference’’ durant 6 mesos.

Al graduar-se es va cassar amb Helen Elliot i es va mudar a Nova York on va començar a anar al Union Theological Seminary. Va ser aquí on va participar en un seminari organitzat d’estudiants anomenat ‘’Why am I entering the ministry?

Rogers es va canviar al programa de psicologia clínica de la Universitat de Columbia. No obstant, Rogers ja havia començat el seu treball clínic en la Rochester Society for the Prevention of Cruelty to Children on va aprendre la teoria i aplicacions terapèutiques d’Otto Rank, qui li incitaria a recollir el camí del desenvolupament de la seva pròpia teoria.

Al 1940 se li va oferir una càtedra completa en Ohio. Dos anys més tard, va escriure el seu primer llibre anomenat ‘’Counseling and Psychotherapy’’. Al 1945 va establir un centre d’assistència en la Universitat de Chicago. En aquell mateix lloc al 1951, va publicar la seva major obra, la Teràpia Centrada en el Client, on parlava dels aspectes centrals de la seva teoria.

A finals dels anys 50 va tornar a ensenyar en la Universitat de Wisconsin, però en aquells moments hi havia seriosos conflictes interns en el Departament de Psicologia, el que va motivar que Rogers es desil·lusionés amb l’educació superior. Al 1964 va acceptar feliçment una plaça d’investigador a Califòrnia. Allà va atendre teràpies, va donar moltes conferències i va escriure, fins a morir el 1987.

TEORIA

Aquest home va ser el creador i promotor de la teràpia centrada en la persona, partint del fet de que les persones neixen amb tendències constructives que necessiten ser expressades, però s’han de donar les condicions per a expressar-les. La tendència cap a l’actualització es converteix en el que tothom porta al néixer, és lo innat de la personalitat, que fa tothom diferent. La base del desenvolupament de la personalitat és el sí mateix, que es basa en experiències (és dinàmic i canviant). Un aspecte bàsic és l’amor incondicional partint que s’ha de manifestar cap als nens, si aquest no s’accepta incondicionalment es genera l’obligació de generar conductes per ser-ho (incongruència). Tota persona té dret a l’acceptació incondicional i, en cas de no haver-la tingut, el terapeuta serà qui li facilitarà la reconstrucció de la seva vida, de la vida del client. La persona lliure és congruent, té una bona autoestima, es guia per la seva pròpia experiència, pren decisions tenint en compte el present i funciona totalment.

La tendència a l’actualització sorgeix tot i les condicions adverses i a mesura que l’organisme i l’ambient estan en harmonia s’expressa de millor manera, amb la qual cosa l’organisme s’enriqueix i satisfà els seus potencials. En les persones destaquem entre aquest el potencial del desenvolupament del jo, com a desig d’establir la nostra identitat o de conservar el nostre amor propi. La realització del jo és una de les principals fonts de motivació, juntament amb les necessitats de l’organisme i les condicions de l’ambient. El desenvolupament del jo imposa cada cop més els seus requeriments de motivació, fet que contribueix al benestar de la persona. Les persones que aconsegueixen manifestar de manera adequada la tendència actualitzadora desenvolupen una major autocomprensió, així com una major confiança en sí mateixos i una major habilitat per triar la seva conducta.

Carl Rogers entén 3 formes de coneixement que determinen la realitat:

·         Coneixement subjectiu: Millora quan s’estableix contacte més estret amb els processos emocionals.

·         Coneixement objectiu: Representa una forma de plantejar hipòtesis, especulacions i conjectures amb respecte a marcs de referències externes.

·         Coneixement interpersonal: Ocupa una posició central en la psicoteràpia de Rogers. És la pràctica del coneixement empàtic, consistent en penetrar en el món privat, singular i subjectiu de l’altre per verificar la forma en que s’entenen els seus conceptes.

El centre de la seva teoria de la personalitat es basa en el desenvolupament del concepte del sí mateix(o self), definit com les tendències, el sentiment emocional i les idees que l’individu reconeix, interpreta i valora com a propis. Aquest concepte, segons Rogers, sempre busca aconseguir la unitat i totalitat, per arribar a la coherència del sí mateix. El concepte del jo, pot o no estar d’acord amb les facultats reals del jo. El concepte real i el concepte ideal del jo és diferent en cada persona. El que es pensa de sí mateix és important ja que sempre la persona tracta de comportar-se d’una manera consistent amb la concepció del jo. Quan es produeix una diferència significativa entre els conceptes reals i ideals del jo, pot aparèixer una anormalitat en l’expressió del comportament i la personalitat d’una persona.

Carl Rogers deia que cada persona té dos jo:

-       El jo que percebem

-       El jo ideal

Segons aquesta teoria, l’individu saludable, és una persona que ha aconseguit la congruència entre el jo real i el jo ideal, situació que dona com a resultat la resolució del conflicte intern i l’ansietat.   

EL DOCUMENTAL

Aquest documental premiat repetidament per la tendresa a l’hora d’explicar l’aprenentatge va ser emès pel programa 60 minuts al canal 33. El documental ens presenta com el professor Toshiro Kanamori durant un any dona classes a uns nens de l’escola pública infantil de Minami Kodatsuno, a la ciutat de Kanazawa (uns vuit mil habitants) on els ensenya a basar la seva vida en el respecte i l’empatia i ens mostra com aquests reaccionen davant de l’ambient d’adults que els envolta i davant dels problemes que angoixen moltes vegades als pares. Realitzat amb especial cura, amb una gran força, ens dóna lliçons de la manera de viure que, quan ens fem grans, moltes vegades deixem pel camí, oblidant-nos dels conceptes bàsics.

http://www.youtube.com/watch?v=Pb_ZJ_xnx6I

REFLEXIONS

En relació a Carl Rogers i sobre la seva teoria, he vist que té molt a veure amb la teoria de Freud, ja que continua explicant en base al jo i sobre la importància que té que no es deixi dominar pel superjò i per l’allò. Rogers també aplica els seus coneixements en l’àmbit de l’aprenentatge fomentant l’empatia, l’autoestima, la coherència, la congruència i l’acceptació incondicional, mètodes d’estudi que s’estan fomentant avui en dia bastant en les nostres aules.

En quant al documental, he de dir que m’ha impactat molt en general, però hi ha alguns aspectes que m’han cridat l’atenció més que els altres. En primer lloc, la manera d’ensenyar d’aquest professor considero que és única, m’ha agradat molt com ensenya als seus alumnes que és i com és la vida, i crec que hi hauria d’haver més professors que ensenyessin com ell perquè, almenys en el nostre país, només es pretén ensenyar matèries bàsiques com les matemàtiques o les llengües, però no es preocupa ningú(o molt poca gent) per ensenyar uns valors bàsics(per exemple empatia o companyerisme) als nens que els poden servir pel seu futur com a persones i com a professionals. Aquesta empatia que ensenya el professor Kanamori i els lligams que aconsegueix que es formin amb els seus alumnes amb els seus mètodes(les llibretes on els nens escrivien els seus pensaments) són una cosa que mai havia vist fer a ningú.

He vist també com els alumnes de 4t d’aquella classe eren tots força intel·ligents per la seva edat i això m’ha sorprès molt, sobretot quan he vist que feien reflexions tan profundes sobre els seus companys i sobre com ajudar-los. N’és un exemple el nen al que se li mor el pare i en seguida es veu com tots els altres comparteixen el seu dolor i l’ajuden a recuperar-se d’aquest cop tan fort, és impressionant com els seus companys aboquen tot el seu cor i esforç en intentar que el seu amic es posi bé. També n’és un altre exemple d’intel·ligència dels nens quan fan un rai sense ajuda de ningú, fent els plànols, buscant el material i muntant i provant-lo, i penso que és un treball que no tothom sabria fer, i menys si ho fes sol (també és una altra mostra de com el professor Kanamori els ensenya a treballar en equip i a formar lligams entre ells).

Tot i que el professor Kanamori ensenya molt bé als seus alumnes què és la vida i una mica els guia en el seu camí per viure-la, jo no entenc ben bé d’on pot treure tot el temps per fer totes les activitats que fa amb els seus alumnes. En el nostre cas, sempre ens han dit que ens falta temps durant l’any lectiu per ensenyar-nos el temari sencer, tot i no fer la meitat d’excursions i activitats que proposa el professor Kanamori.

Per últim, vull dir que, segons el meu punt de vista, aquest professor hauria de ser exemple per molts altres que es vulguin dedicar a la docència o que ja s’hi estiguin dedicant, perquè si és veritat que les classes poden arribar a anar tant bé utilitzant el mateix mètode que utilitza aquest home, crec que s’hauria de provar de fer en altres llocs si és que no s’ha provat ja.

En resum, un bon documental que m’ha agradat per com estava gravat i per les classes del professor Kanamori als seus alumnes, que crec que de grans amb un professor així poden arribar a tenir moltes feines només per la seva manera de veure la vida, la manera que els va ensenyar el seu professor de quart de primària.

PRÀCTICA 6: NECESSITATS HUMANES

LA TEORIA DE LES NECESSITATS HUMANES DE MASLOW

Cap a mitjans del segle XX, l’humanista* americà Abraham Maslow va formular el concepte de la jerarquia de les necessitats que influeixen en el comportament humà. Maslow va concebre aquesta jerarquia pel fet de que l’home és un ésser que demostra les seves necessitats durant el transcurs de la seva vida. En mesura en que l’home va satisfent les necessitats bàsiques, es desenvolupen altres més elevades que prenen el predomini del comportament, fins arribar a l’autorealització, el nivell més alt.

D’acord amb aquesta teoria de Maslow, l’interior de la persona està constituït per una sèrie de necessitats en ordre jeràrquic que va des de la més material a la més espiritual.

Com podem veure en aquesta piràmide, s’identifiquen 5 nivells i cadascun d’ells s’activa només quan la necessitat del nivell immediatament inferior està raonablement satisfeta.

Maslow creu que la majoria de les persones en les societats amb alt nivell de vida tenen les seves necessitats dels tres primers nivells regularment satisfetes, sense molt d’esforç i sense molt efecte motivacional.

*Vídeo amb l’explicació ampliada sobre la psicologia evolucionista, a la qual pertanyen Rogers i Maslow, autors que hem donat a classe:

http://www.youtube.com/watch?v=yefAigRPYI0&feature=fvsr

ELS NIVELLS DE LA PIRÀMIDE

1 - Nivell fisiològic: És el nivell més bàsic de tots i fa referència a les necessitats fisiològiques de les persones (respirar, beure aigua, alimentar-se o dormir entre d’altres).

2 – Nivell de seguretat: Són les necessitats de seguretat i protecció. Sorgeix quan les necessitats fisiològiques es mantenen equilibrades.

3 – Nivell d’afiliació i afecte: Són les necessitats d’associació, participació i acceptació. El ser humà sent les necessitats de relacionar-se per naturalesa. Aquestes necessitats són l’amistat, el companyerisme, l’afecte i l’amor.

4 – Nivell d’estima: Existeixen dos necessitats d’estima, una alta i l’altre baixa. L’estima alta contempla la necessitat del respecte cap a un mateix, incloent sentiments com la confiança, competència o llibertat entre d’altres. En canvi, la baixa estima inclou algunes necessitats com en són la necessitat d’atenció, de reconeixement, estatus o dignitat . Un dèficit en aquest nivell es veu reflexat en una baixa autoestima i el complex d’inferioritat.

5 – Auto-realització: Són les necessitats més elevades, i a través de satisfer-les, es troba un sentit a la vida per mitjà del desenvolupament potencial d’una activitat. S’arriba a aquesta quan tots els altres nivells han estat completats del tot, o al menys, parcialment.

PRÀCTICA

La pràctica consisteix en posar un exemple de comportament constructiu, destructiu i fallit de cada un dels nivells de la piràmide de Maslow:

-       Comportament constructiu: S’assoleix l’objectiu de satisfer la necessitat autèntica i tothom en surt beneficiat.

-       Comportament destructiu: S’assoleix l’objectiu de satisfer la necessitat autèntica però algú en surt perjudicat.

-       Comportament fallit: No s’assoleix l’objectiu de satisfer la necessitat autèntica.

NIVELL 1 (NECESSITATS FISIOLÒGIQUES)

CONSTRUCTIU: Tinc gana i vaig a comprar

DESTRUCTIU: Tinc son, dormo però no vaig a classe.

FALLIT: Tinc set i no funciona la font.

NIVELL 2 (SEGURETAT)

CONSTRUCTIU:  Et trobes malament vas al metge i et prens el que ell et recepta.

DESTRUCTIU: No et sembla bé el que et recepta el metge i no t’ho prens.

FALLIT: Inverteixes diners en una empresa que sembla que va bé i te’n quedes sense.

NIVELL 3 (AMOR I PERTINENÇA)

CONSTRUCTIU: El teu amic té gana i li dono el meu berenar (no tinc gana).

DESTRUCTIU: Ets infidel amb la teva parella i ella se n’assabenta.

FALLIT: Intentes demanar a algú per sortir i et diu que no.

NIVELL 4 (AUTOESTIMA)

CONSTRUCTIU: En un incendi salves a 2 persones i a un gat i tothom t’aplaudeix.

DESTRUCTIU:  Tenir anorèxia.

FALLIT: Entro en un edifici en flames i intento salvar a algú, però no hi ha ningú.

NIVELL 5 (AUTORREALITZACIÓ)

CONSTRUCTIU: Tinc un problema, m’ho prenc amb calma i el resolc.

DESTRUCTIU: Per agradar a la teva parella renuncies a algun dels teus valors fonamentals.

FALLIT: No trobes sentit a la teva vida i entres en una secta,  però no et donen les respostes que buscaves.

REFLEXIONS

En relació a Maslow i la seva teoria de les necessitats humanes, crec que l’humanista va trobar una bona manera de jerarquitzar el comportament i necessitats humanes i sintetitzar-ho tot en una piràmide de les necessitats de les persones. Tot i així, trobo que no podem arribar mai a una autorealització completa, i és més, no podríem passar mai a un nivell superior per molt de temps si haguéssim de mantenir equilibrades i satisfetes les necessitats del nivell anterior. Sí que és veritat que, segons Maslow, es pot arribar a un nivell superior sense haver necessàriament d’haver cobert la necessitat anterior totalment, però també crec que també pensava que arribar a l’autorealització era gairebé impossible per a una persona normal i corrent.

També he vist que deia que les persones que viuen en la nostra civilització o comparteixen la nostra cultura tenen les primeres necessitats cobertes sense gens d’esforç, i això m’ha fet pensar que es pot saltar a un escaló superior de la piràmide sense necessitat d’haver acomplert la necessitat anterior, sinó llavors com pot ser que les persones que viuen en el tercer món i els hi falta aliment i beure poden ser felices en certa manera i tenir amics i intimitat sexual si això és d’un escaló superior de la piràmide?

En relació a la pràctica i als comportaments constructius, destructius i fallits, m’ha recordat molt a la pràctica que vam fer sobre la sublimació dels pecats capitals, tot i que aquesta la trobo una mica més interessant tot i ser una mica més curta. La pràctica també m’ha aportat més arguments per reforçar la meva teoria sobre el salt en els esglaons de la piràmide ja que, com es pot veure en els exemples que hem posat amb el meu grup, podria salvar a una persona en un incendi i sentir-me bé perquè m’aplaudeixin (autoestima) sense haver anat al metge perquè tinc la grip (seguretat).

En definitiva, penso que tot i que la piràmide de Maslow està molt ben feta i que reflexa molt bé les necessitats humanes en el seu ordre, no sempre fa falta que les primeres estiguin satisfetes per passar al següent esglaó.

Aquesta pràctica l’he realitzada amb l’Èric Rodriguez i la Jennifer Sugrañes 

PRÀCTICA 5: FREUD; LA PASIÓN SECRETA

INTRODUCCIÓ DE LA CLASSE

En aquesta classe el professor ens va passar una pel·lícula sobre Freud que tractava una època de la seva vida on es mostren varis aspectes que hem estudiat. La pràctica llavors consisteix en explicar l’aspecte que més ens hagi impactat de la pel·lícula sobre la vida del neuròleg vienès.

SINOPSIS PEL·LÍCULA

La pel·lícula és una pseudo-biografia que descriu a partir de l’any 1885 cinc anys de la vida del psicòleg vienès S. Freud (1856 – 1939). Per aquella època, molts dels seus col·legues refusaven tractar pacients d’histèria, perquè creien que nomes ho simulaven per cridar l’atenció. Però Freud va aprendre a utilitzar la hipnosis per trobar les raons de les seves psicosis. Aquí el seu pacient és una jove que refusa beure aigua i sempre és turmentada pel mateix malson.

ÈDIP REI

Freud extreu el nom del seu famós complex d’Èdip d’una tragèdia grega escrita per Sófocles que narra la història d’Èdip, rei de Tebas, fill de Layo i Yocasta, rei i reina de Tebas respectivament. Un oracle va advertir a Layo que seria assassinat pel seu propi fill. El rei de Tebas, per fugir del seu destí, va decidir manar a un súbdit que matés al seu fill, però aquest no s’hi va veure en cor i va acabar lligant-lo de peus i abandonant-lo a la seva sort en una muntanya. El fill de Layo va ser recollit per un pastor i entregat al rei de Corinto, qui li va donar el nom d’Èdip i el va adoptar com al seu propi fill. El nen no sabia que era adoptat i, quan l’oracle va proclamar que mataria al seu pare va abandonar Corinto. Durant el seu viatge, va trobar i matar a Layo, pensant que el rei i els seus acompanyants eren uns lladres de la zona. Així doncs, es va acomplir la profecia.

Sol i sense cap lloc on dormir, Èdip va arribar a Tebas, després d’enfrontar-se amb l’esfinx, que anava pels camins que es dirigien cap a la ciutat, matant i devorant a tots aquells que no responien bé a l’enigma que els plantejava. Èdip va ser l’únic que el va resoldre i després d’això, l’esfinx es va suïcidar. Pensant que el rei Layo havia mort en mants d’assaltants desconeguts, i agraïts al jove viatger per lliurar al poble del monstre, els tebans van recompensar a Èdip fent-lo rei i donant-li a la reina Yocasta com a muller.

Durant varis anys aquesta parella va viure feliç, sense saber que ells eren en realitat mare i fill. Però quan van descobrir que Èdip realment va matar al seu pare, antic rei de Tebas, la seva mare i muller es va suïcidar. Quan el rei de Tebas se’n va adonar de que Yocasta era morta, es va treure els ulls i va abandonar el tro.

EL COMPLEX D’ÈDIP

Segons la teoria psicoanalítica de Freud, el complex d’Èdip és una etapa del desenvolupament sexual de l’infant, entre els 3 i els 5 anys, que és reviscut posteriorment durant la pubertat. L’infant cap als 3 anys comença a descobrir una relació triangular on hi participen ell, el seu pare i la seva mare, és a dir, que el seu món no l’ocupa només la relació entre ell i la seva mare, sinó que hi ha altres persones molt importants també, com el pare. L’infant pot sentir una gelosia d’aquest pare que s’ha interposat entre la mare i ell. Pot sentir que està molt enfadat amb ell, fins i tot pot tenir sentiments destructius envers el seu propi pare.

Tot i això, el nen s’adona que també estima molt aquest pare i que no pot odiar a aquell que també estima tant. El nen en el seu procés de fer-se gran, s’adonarà que la mare té una relació estreta, íntima i especial amb el pare i que ell, haurà de deixar estar al ritme d’anar-se fent gran aquesta relació tan unida i física amb la seva mare. A l’adolescència, l’infant es girarà vers noves figures amb qui canalitzar la necessitat d’amor i tendresa que inclourà la dimensió física i sexual.

REFLEXIONS

Aquesta pel·lícula és bastant antiga però tot i això trobo que ha estat molt encertada alhora d’ensenyar-nos part de l’evolució que va fer Freud en la seva manera de treballar i sobretot en alguns de les descobertes que va fer (de 1885 a 1890, període preanalític de Freud).

 http://www.youtube.com/watch?v=mjLskbNzvR0

En aquest vídeo extret de la pel·lícula que vam veure ens mostra clarament com Freud, a l’hora de presentar les seves teories davant dels seus companys de professió(en aquest cas la teoria del complex d’Edip), era rebutjat per tots. Tot i els problemes que va tenir el neuròleg, aquest va continuar amb les seves investigacions sobre els diferents aspectes de la ment humana.

Tot i haver triat el complex d’Èdip en comptes dels altres aspectes rellevants que hi havia en la pel·lícula, no els hi trec importància ja que crec que també són parts clau per arribar a entendre al neuròleg durant la seva evolució. Els que més m’han cridat l’atenció han estat la classe de Charcot (la qual ens la va explicar el professor de Fonaments de Psicologia durant la part d’història, i me la imaginava tal i com ho vaig veure en la pel·lícula), la facilitat i rapidesa amb la que Freud aplica la hipnosis per a fer teràpia (una teràpia innovadora que, com totes les coses que els humans desconeixem o ens són estranyes en primera instància, tendim a rebutjar-les) i com evoluciona d’aquesta hipnosis a una teràpia amb el pacient despert, però interpretant els seus somnis amb les seves pròpies paraules per arribar a entendre el trauma infantil(de caire sexual) que estava ocult però que li havia provocat aquella fòbia o por a alguna cosa. En aquesta classe hem pogut veure amb més detall totes aquestes coses i posar-nos en la pell del geni vienès.

En relació al complex d’Èdip, l’he triat perquè vaig estudiar-lo fa un temps a literatura universal al batxillerat, quan vam llegir part de la tragèdia d’Èdip rei, i em va impactar tant la història com el complex al que Freud li va posar nom arrel d’aquesta. La història impacta ja només pel sol fet de que el pare d’Èdip l’intenta matar per por a que no el mati el seu fill en un futur, tot i ser aquest encara un nadó. Un altre aspecte que m’impacta de la història és la repressió que rep Èdip pel fet d’anar-se’n amb sa mare tot i no saber-ho (aquesta situació de repressió massiva per part dels altres la podríem trobar avui en dia en la nostra cultura quan alguna cosa no està socialment acceptada). Del complex d’Èdip el que més m’impacta és l’afirmació que fa Freud quan diu que tots tenim una etapa en la nostra vida en la qual podem arribar a odiar al nostre pare o mare (depenent del sexe al qual pertanyem) i que, en alguns casos, aquest odi pot no desaparèixer mai i acumular-se fins a tal punt que les persones a les quals no els desapareix aquest odi poden arribar a cometre un parricidi.

En resum, el complex d’Èdip és un dels molts exemples que podríem trobar en aquest món d’una situació socialment no acceptada i que, per tant, té conseqüències negatives per la persona que en pateix. Un altre exemple molt clar que socialment s’ha acceptat avui dia seria la homosexualitat, que fins i tot s’havia considerat malaltia mental. Jo, dit això, arribo a la conclusió que molt sovint no tot és tan greu com ens sembla, sinó que és greu en relació de la importància que li doni la societat i, en menor mesura, nosaltres mateixos.

PRÀCTICA 4: MECANISMES DE DEFENSA

INTRODUCCIÓ FREUD I LA PSICOANÀLISI

Aquest home va començar a estudiar la histèria i la neurosi. Freud considerava que les dades conscients són insuficients. La realitat fonamental del comportament humà és l’inconscient que només es descobreix indirectament a través de les seves manifestacions.

·         1885-1900: Període preanalític

·         1900-1915: Període analític

·         1915- Fins a morir: Període metapsicològic (més enllà de la psicologia)

A Freud el van influir molts experts del segle XIX com Helmhozt (psicofisiologia), Fechner, Kraft-Ering, Meynert (neuroanatomia), Charcot o Brücke (fisiologia). Es va interessar sobretot per la histèria ja que era un trastorn mental amb bastant prevalença en la seva època (aquest trastorn es pot comparar amb els trastorns de la conducta alimentària d’avui dia). No es van descobrir lesions visibles en les malaltes d’histèria i Charcot va ser l’únic que va presumptament descobrir uns mètodes de curació fet que va motivar a Freud per anar a estudiar amb ell amb l’ajuda d’una beca (l’escola psicopatològica francesa té uns components més psicològics que l’alemanya). Els resultats de Charcot, però, estaven molt qüestionats, sobretot la hipnosis (estat disminuït de consciència). Es pensava que la malaltia mental podia ser una descompensació elèctrica de les parts del cervell i amb aquesta hipòtesis Charcot intenta estabilitzar l’energia elèctrica del cervell.

Freud després d’estudiar amb ell no va descobrir com es curava la histèria i es dona compte que les paràlisis de les pacients histèriques no provocaven ni partien de lesions nervioses visibles (es paralitzava el membre però no les terminacions nervioses senceres). Es deia que aquestes pacients eren simuladores, però ell pensava que tenien una lesió en el cervell, una lesió neurològica. S. Freud va ser el primer en traspassar la paraula Traumatisme a l’àmbit psicològic.

La seva psicoanàlisi tracta de descobrir 4 coses:

-       Els lapses: Buits de memòria. De vegades els lapses tradueixen un conflicte interior.

-       Els actes fallits: Són accions que fem per les quals no trobem explicació.

-       Els somnis: Són una manera de donar sortida al nostre inconscient.

-       Les fantasies: Estan carregades de significat.

La psicoanàlisi fa servir la introspecció, la lliure associació d’idees i la interpretació dels somnis com a mètode terapèutic.

Freud introdueix un concepte innovador en la ciència del moment inspirat en les idees de Darwin: el cervell també està en constant evolució.

També va introduir la teoria que el cervell està dissenyat per cobrir les necessitats primàries de l’espècie, la reproducció. El impuls sexual(motor de l’evolució) està situat en el cervell i aquest està condicionat per l’ambient i la cultura, igual que tot el nostre cervell. L’expert neuròleg també va estudiar de quina manera la societat en cada moment ha gestionat aquest impuls biològic a través d’expressions molt subtils. Tota la nostra vida està lligada al sexe i condiciona moltes decisions que prenem.

El neuròleg també va estudiar els somnis, com es pot veure en algun dels seus llibres, però ell no interpretava els somnis, sinó la narració del somni. Segons ell és impossible saber el que s’ha somiat exactament. Ell agafava la narració del somni per a fer una teràpia.

En la seva psicoanàlisi situa com a eix vertebrador del psiquisme humà al llenguatge. Som el que pensem, entenem el món a través de les paraules que utilitzem per descriure’l. La psicoanàlisi freudiana descomposa les coses que narrem. Busca com van encaminats els adjectius, els verbs... per donar-los una interpretació. La psicoanàlisi intenta ser una reestructuració cognitiva del subjecte.

EL SUPER JO, EL JO I L’INCONSCIENT

El allò (o inconscient) és la funció més antiga i original de la personalitat i la base de les altres dos entitats. Comprèn tot el que s’hereta o està present al néixer, es presenta de forma pura en el nostre inconscient. Representa els nostres impulsos, necessitats i desitjos bàsics, de caràcter sexual i pervers. Constitueix, segons Freud, el motor del pensament i el comportament humà. Opera d’acord amb el principi de plaer i desconeix les demandes de la realitat. Allà existeixen les contradiccions, lo il·lògic, a l’igual que els somnis.

El súper jo (o superego) és la part que contraresta el allò o inconscient, representa els pensaments morals i ètics. Consta de dos subsistemes: la consciència i l’ideal del jo. La consciència es refereix a la capacitat per a l’autoavaluació, la crítica i el retret. L’ideal del jo és una auto imatge ideal que consta de conductes aprovades i recompensades. És la font d’orgull i un concepte de qui pensem deuríem ser. Busca solucions moralistes més que realistes.

El jo (o ego) sorgeix amb la finalitat d’acomplir de manera realista els desitjos i les demandes del allò d’acord amb el món exterior. El jo evoluciona a partir de l’allò i actua com un intermediari entre aquest i el món extern. El jo segueix el principi de realitat, satisfent els impulsos del allò d’una manera apropiada en el món extern. Utilitza el pensament realista característic dels processos secundaris. Com executor de la personalitat, el jo ha de mesurar entre les tres forces que exigeixen: les del món de la realitat, les del allò i les del súper jo, el jo no ha de conservar la seva pròpia autonomia pel manteniment de la seva organització integrada.

Els papers específics exercits de les entitats allò, jo i súper jo no sempre són clars, es barregen en masses nivells. La personalitat consta segons aquest model de moltes forces diverses en conflicte inevitable.

Freud va plantejar la teoria de que els seus problemes tenien com a causa els desitjos i fantasies reprimides i inconscients de naturalesa sexual, socialment inacceptables.

QUÈ SÓN ELS MECANISMES DE DEFENSA

Són processos psicològics automàtics que protegeixen a l’individu de l’ansietat i de la consciència d’amenaces o perills externs o interns, o com diria Freud, els mecanismes de defensa són defenses desenvolupades pel jo o ego per controlar l’ansietat o prevenir la seva aparició. Aquesta ansietat pot tenir tres orígens:

·         L’ansietat de realitat: Por que sorgeix davant l’amenaça o perills reals.

·         L’ansietat neuròtica: Conseqüència de la por que els impulsos del allò perdin el control i portin al subjecte a cometre un acte pel que serà castigat.

·         L’ansietat moral: És una ansietat generada per la por dels individus a transgredir el codi moral.

En cas que el jo funcioni perfectament, no s’experimenta cap tipus d’ansietat perquè els perills de l’exterior estarien previstos i controlats, els impulsos del allò serien alliberats oportunament i no es violaria cap norma ni principi moral. Però això no és el que passa en la realitat on lo normal és experimentar diferents tipus i graus d’ansietat.

Anna Freud (1966) va identificar fins a 9 mecanismes que el jo pot emprar per parar l’ansietat. Aquests mecanismes són:

-       Repressió: Procés que manté les coses fora de la consciència, sobretot als impulsos inacceptables del allò.

-       Negació: Tracta bàsicament de negar-se a creure que la situació amenaçant o adversiva va passar o que la condició existeix.

-       Projecció: Amb aquest mecanisme el subjecte atribueix a algú altre els seus propis impulsos i desitjos inacceptables i d’aquesta forma se’ls oculta a ell mateix.

-       Racionalització: Amb aquest mecanisme el subjecte redueix la seva ansietat al trobar una explicació o excusa racional per assumir una realitat que li resulta inacceptable.

-       Intel·lectualització: El subjecte pren a distància les amenaces i genera actituds fredes, analítiques i desaferrades.

-       Formació reactiva: Es tracta d’intentar protegir-se contra l’alliberació d’un impuls inacceptable posant èmfasis en l’oposat.

-       Regressió: La persona, davant d’una amenaça experimenta una regressió a etapes del desenvolupament psicosexual més infantils i primitives d’enfrontament en les que ja havia experimentat una fixació.

-       Desplaçament: El subjecte canvia l’objectiu d’un impuls per un altre de menys amenaçador.

-       Sublimació: Aquest mecanisme fa que un impuls potencialment perillós sigui transformat en un comportament socialment madur i acceptable.

SUBLIMACIÓ DELS PECATS CAPITALS

Ira: Un noi al que li roben la motocicleta una nit que no la tanca al garatge i, a més, sap qui li ha robat. Aquest noi voldria donar una bona pallissa al que li ha robat la motocicleta, però en comptes d’això, va a la policia a denunciar el robatori.

Luxúria: Una noia (que té xicot) surt de festa amb les amigues a una discoteca d’un altre poble on no coneix a ningú. De sobte, ve un noi molt atractiu i balla amb ella una estona. El noi li demana per anar-se’n junts a una altra part on estiguin més sols. La noia sent una forta atracció per aquest però pensa en el seu xicot i, en comptes d’anar-se’n amb ell, se’n va amb les seves amigues un altre cop.

Gula: Surto de l’escola i he esmorzat molt. Per dinar hi ha el meu plat preferit i me’l menjo tot sense ni adonar-me’n. La mare em viu que si vull, puc repetir. Em ve molt de gust repetir però tinc la panxa molt plena i no puc menjar més. M’estimo més guardar-me el menjar per a l’hora de sopar i descanso una estona.

Peresa: Ahir vaig sortir una estona de festa i avui he de llevar-me a les 8 del matí per anar a Girona. Em sona el despertador però jo no vull llevar-me, sort que ahir me’l vaig posar dos vegades per si les mosques i m’acabo llevant perquè sé que no puc quedar-me avui fent el mandrós en el llit.

Enveja: Al meu amic li han regalat la nova consola de videojocs que han tret i que jo tant vull. Voldria poder comprar-me-la ja però no tinc diners. En comptes de demanar diners a la meva mare que va molt justa aquest mes, em conformo amb anar a jugar de tant en tant a casa del meu amic.

Supèrbia: Un noi que juga a futbol ha marcat un gol de falta directe, i té ganes de fer-se l’important aquesta mateixa nit en la festa que donen els de la seva classe. Acaba per no donar-se tanta importància i preguntar com els hi va als seus companys de classe ja que fa molt que no els veu.

Avarícia: Em trobo amb una cartera plena de diners en una discoteca. Hi ha molts diners dins i penso que potser si robés alguna cartera més podria comprar-me el videojoc que vull. M’ho repenso i decideixo tornar la cartera a la policia perquè això seria cometre un delicte.

Altres pecats:

Humiliació: El meu professor cau enmig del passadís davant de tothom. En comptes de riure’m d’ell, com li hagués agradat a molta gent que fes, l’ajudo a aixecar-se i li pregunto si es troba bé.

Tristesa: A una noia la deixa el xicot i es posa molt trista. En comptes d’enfonsar-se més, decideix anar amb les amigues a passar el dia per passar-s’ho bé.

Vergonya: He preparat un ball per presentar-me a un càsting. Just quan em toca sortir m’entra la vergonya, però m’ho repenso i recordo totes les hores que he assajant, que no són poques, i em decideixo per empassar-me la vergonya i sortir a l’escenari a ballar.

Culpabilitat: He portat a un amic meu a fer escalada, però aquest no n’ha fet mai. En una distracció meva, es despenja i cau. Ell es trenca una cama i jo em sento la persona més culpable del món per portar-lo a fer escalada. En comptes de culpar-me tota l’estona, decideixo ajudar-lo en el que pugui durant la seva recuperació i portar-lo de nou i ensenyar-li a escalar quan s’hagi curat del tot, si ell vol.

REFLEXIONS

Freud va ser un home que va marcar un abans i un després en el món de la Psicologia. Va investigar tot tipus de coses relacionades amb la ment humana i gràcies als seus descobriments i investigacions s’ha pogut anar desenvolupant cada cop més el que nosaltres avui en dia li diem Psicologia. Per aquest motiu, encara que algunes idees del geni estiguin equivocades, penso que mai s’hauria de deixar de banda a aquest home que va donar tot (inclús va enfrontar-se amb els seus companys), per la seva causa.

Dit això, en relació a la seva investigació sobre els mecanismes de defensa, crec que cal dir que per entendre bé la seva manera de pensar s’hauria d’entendre primer què volia dir amb la seva teoria del jo, el allò i el superjò. És una teoria que pot fer badar el cap a més d’un, ja que les seves afirmacions sempre eren molt ambigües i més si es seguien al peu de la lletra.

En quant a la pràctica, tot i no haver anat a aquesta classe, ha estat un exercici interessant relacionar els pecats capitals amb els mecanismes de defensa i sobretot amb la sublimació. Penso això perquè crec que tots en algun moment de les nostres vides, creiem o no creiem en el cristianisme com a la nostra religió, hem obrat d’alguna manera maliciosa com les que mencionen els pecats capitals. Tots hem tingut enveja alguna vegada, luxúria, gula, o algun d’aquests pecats que tant atrauen i que també ens fan tanta por. És per això que, com deia Freud, tenim un conflicte d’entitats entre el jo, el superjò i el allò que de vegades, no ens deixa obrar com voldríem fer-ho o ‘’com cal’’. Per aquest motiu penso que és molt bona idea relacionar els pecats capitals amb els mecanismes de defensa i en com poder fer-los front d’una manera que no resulti perjudicial (o no tant perjudicial) ni per nosaltres ni per la resta de persones que ens rodegen.