PRÀCTICA 7: ACTITUDS ROGERIANES

CARL ROGERS

BIOGRAFIA

Nascut el 8 de gener de 1902 en els suburbis de Chicago, va ser el quart de sis germans. De família de classe mitjana la seva educació va començar directament en el segon grau, ja que sabia llegir inclús abans de començar el parvulari.

Als 12 anys, la seva família es va traslladar a l’oest de Chicago, i va ser aquí on va passar la seva adolescència.  Carl va ser un adolescent més bé solitari, independent i auto-disciplinat a causa de la seva estricte educació i dels molts deures que tenia.

Va anar a la Universitat de Wisconsin i va estudiar agricultura per més tard canviar-se a religió. Durant aquesta època va ser un dels elegits per visitar Beijing per el ‘’World Student Christian Federation Conference’’ durant 6 mesos.

Al graduar-se es va cassar amb Helen Elliot i es va mudar a Nova York on va començar a anar al Union Theological Seminary. Va ser aquí on va participar en un seminari organitzat d’estudiants anomenat ‘’Why am I entering the ministry?

Rogers es va canviar al programa de psicologia clínica de la Universitat de Columbia. No obstant, Rogers ja havia començat el seu treball clínic en la Rochester Society for the Prevention of Cruelty to Children on va aprendre la teoria i aplicacions terapèutiques d’Otto Rank, qui li incitaria a recollir el camí del desenvolupament de la seva pròpia teoria.

Al 1940 se li va oferir una càtedra completa en Ohio. Dos anys més tard, va escriure el seu primer llibre anomenat ‘’Counseling and Psychotherapy’’. Al 1945 va establir un centre d’assistència en la Universitat de Chicago. En aquell mateix lloc al 1951, va publicar la seva major obra, la Teràpia Centrada en el Client, on parlava dels aspectes centrals de la seva teoria.

A finals dels anys 50 va tornar a ensenyar en la Universitat de Wisconsin, però en aquells moments hi havia seriosos conflictes interns en el Departament de Psicologia, el que va motivar que Rogers es desil·lusionés amb l’educació superior. Al 1964 va acceptar feliçment una plaça d’investigador a Califòrnia. Allà va atendre teràpies, va donar moltes conferències i va escriure, fins a morir el 1987.

TEORIA

Aquest home va ser el creador i promotor de la teràpia centrada en la persona, partint del fet de que les persones neixen amb tendències constructives que necessiten ser expressades, però s’han de donar les condicions per a expressar-les. La tendència cap a l’actualització es converteix en el que tothom porta al néixer, és lo innat de la personalitat, que fa tothom diferent. La base del desenvolupament de la personalitat és el sí mateix, que es basa en experiències (és dinàmic i canviant). Un aspecte bàsic és l’amor incondicional partint que s’ha de manifestar cap als nens, si aquest no s’accepta incondicionalment es genera l’obligació de generar conductes per ser-ho (incongruència). Tota persona té dret a l’acceptació incondicional i, en cas de no haver-la tingut, el terapeuta serà qui li facilitarà la reconstrucció de la seva vida, de la vida del client. La persona lliure és congruent, té una bona autoestima, es guia per la seva pròpia experiència, pren decisions tenint en compte el present i funciona totalment.

La tendència a l’actualització sorgeix tot i les condicions adverses i a mesura que l’organisme i l’ambient estan en harmonia s’expressa de millor manera, amb la qual cosa l’organisme s’enriqueix i satisfà els seus potencials. En les persones destaquem entre aquest el potencial del desenvolupament del jo, com a desig d’establir la nostra identitat o de conservar el nostre amor propi. La realització del jo és una de les principals fonts de motivació, juntament amb les necessitats de l’organisme i les condicions de l’ambient. El desenvolupament del jo imposa cada cop més els seus requeriments de motivació, fet que contribueix al benestar de la persona. Les persones que aconsegueixen manifestar de manera adequada la tendència actualitzadora desenvolupen una major autocomprensió, així com una major confiança en sí mateixos i una major habilitat per triar la seva conducta.

Carl Rogers entén 3 formes de coneixement que determinen la realitat:

·         Coneixement subjectiu: Millora quan s’estableix contacte més estret amb els processos emocionals.

·         Coneixement objectiu: Representa una forma de plantejar hipòtesis, especulacions i conjectures amb respecte a marcs de referències externes.

·         Coneixement interpersonal: Ocupa una posició central en la psicoteràpia de Rogers. És la pràctica del coneixement empàtic, consistent en penetrar en el món privat, singular i subjectiu de l’altre per verificar la forma en que s’entenen els seus conceptes.

El centre de la seva teoria de la personalitat es basa en el desenvolupament del concepte del sí mateix(o self), definit com les tendències, el sentiment emocional i les idees que l’individu reconeix, interpreta i valora com a propis. Aquest concepte, segons Rogers, sempre busca aconseguir la unitat i totalitat, per arribar a la coherència del sí mateix. El concepte del jo, pot o no estar d’acord amb les facultats reals del jo. El concepte real i el concepte ideal del jo és diferent en cada persona. El que es pensa de sí mateix és important ja que sempre la persona tracta de comportar-se d’una manera consistent amb la concepció del jo. Quan es produeix una diferència significativa entre els conceptes reals i ideals del jo, pot aparèixer una anormalitat en l’expressió del comportament i la personalitat d’una persona.

Carl Rogers deia que cada persona té dos jo:

-       El jo que percebem

-       El jo ideal

Segons aquesta teoria, l’individu saludable, és una persona que ha aconseguit la congruència entre el jo real i el jo ideal, situació que dona com a resultat la resolució del conflicte intern i l’ansietat.   

EL DOCUMENTAL

Aquest documental premiat repetidament per la tendresa a l’hora d’explicar l’aprenentatge va ser emès pel programa 60 minuts al canal 33. El documental ens presenta com el professor Toshiro Kanamori durant un any dona classes a uns nens de l’escola pública infantil de Minami Kodatsuno, a la ciutat de Kanazawa (uns vuit mil habitants) on els ensenya a basar la seva vida en el respecte i l’empatia i ens mostra com aquests reaccionen davant de l’ambient d’adults que els envolta i davant dels problemes que angoixen moltes vegades als pares. Realitzat amb especial cura, amb una gran força, ens dóna lliçons de la manera de viure que, quan ens fem grans, moltes vegades deixem pel camí, oblidant-nos dels conceptes bàsics.

http://www.youtube.com/watch?v=Pb_ZJ_xnx6I

REFLEXIONS

En relació a Carl Rogers i sobre la seva teoria, he vist que té molt a veure amb la teoria de Freud, ja que continua explicant en base al jo i sobre la importància que té que no es deixi dominar pel superjò i per l’allò. Rogers també aplica els seus coneixements en l’àmbit de l’aprenentatge fomentant l’empatia, l’autoestima, la coherència, la congruència i l’acceptació incondicional, mètodes d’estudi que s’estan fomentant avui en dia bastant en les nostres aules.

En quant al documental, he de dir que m’ha impactat molt en general, però hi ha alguns aspectes que m’han cridat l’atenció més que els altres. En primer lloc, la manera d’ensenyar d’aquest professor considero que és única, m’ha agradat molt com ensenya als seus alumnes que és i com és la vida, i crec que hi hauria d’haver més professors que ensenyessin com ell perquè, almenys en el nostre país, només es pretén ensenyar matèries bàsiques com les matemàtiques o les llengües, però no es preocupa ningú(o molt poca gent) per ensenyar uns valors bàsics(per exemple empatia o companyerisme) als nens que els poden servir pel seu futur com a persones i com a professionals. Aquesta empatia que ensenya el professor Kanamori i els lligams que aconsegueix que es formin amb els seus alumnes amb els seus mètodes(les llibretes on els nens escrivien els seus pensaments) són una cosa que mai havia vist fer a ningú.

He vist també com els alumnes de 4t d’aquella classe eren tots força intel·ligents per la seva edat i això m’ha sorprès molt, sobretot quan he vist que feien reflexions tan profundes sobre els seus companys i sobre com ajudar-los. N’és un exemple el nen al que se li mor el pare i en seguida es veu com tots els altres comparteixen el seu dolor i l’ajuden a recuperar-se d’aquest cop tan fort, és impressionant com els seus companys aboquen tot el seu cor i esforç en intentar que el seu amic es posi bé. També n’és un altre exemple d’intel·ligència dels nens quan fan un rai sense ajuda de ningú, fent els plànols, buscant el material i muntant i provant-lo, i penso que és un treball que no tothom sabria fer, i menys si ho fes sol (també és una altra mostra de com el professor Kanamori els ensenya a treballar en equip i a formar lligams entre ells).

Tot i que el professor Kanamori ensenya molt bé als seus alumnes què és la vida i una mica els guia en el seu camí per viure-la, jo no entenc ben bé d’on pot treure tot el temps per fer totes les activitats que fa amb els seus alumnes. En el nostre cas, sempre ens han dit que ens falta temps durant l’any lectiu per ensenyar-nos el temari sencer, tot i no fer la meitat d’excursions i activitats que proposa el professor Kanamori.

Per últim, vull dir que, segons el meu punt de vista, aquest professor hauria de ser exemple per molts altres que es vulguin dedicar a la docència o que ja s’hi estiguin dedicant, perquè si és veritat que les classes poden arribar a anar tant bé utilitzant el mateix mètode que utilitza aquest home, crec que s’hauria de provar de fer en altres llocs si és que no s’ha provat ja.

En resum, un bon documental que m’ha agradat per com estava gravat i per les classes del professor Kanamori als seus alumnes, que crec que de grans amb un professor així poden arribar a tenir moltes feines només per la seva manera de veure la vida, la manera que els va ensenyar el seu professor de quart de primària.