PRÀCTICA 1: INTROSPECCIÓ

Tanco els ulls, intento no pensar per veure què em passa per la ment. La primera impressió que em ve al cap és que no es pot tenir la ment en blanc, no es pot no pensar.

Em venen ‘’al cap’’ tot tipus d’impressions quan intento no pensar en res. Imatges d’un passat no gaire llunyà, al cap de poc imatges d’un passat més llunyà. Al cap d’uns segons em passen imatges dels meus companys fent la mateixa introspecció que jo. Tot va molt de pressa.

Al cap d’una estona d’estar fent la introspecció m’adono que ja no presto atenció al que passa en l’exterior de la meva ment, sinó que m’estic fent una pel·lícula dins meu amb records i situacions imaginàries que no em deixen fer cas als estímuls de la classe. És en aquest moment que penso que estic fent-me una pel·lícula que ja deixo de prestar atenció a aquest fet i sense voler em fixo més en els estímuls externs (a l’intentar concentrar-me en la pròpia introspecció deixo de fer-la).

Obro els ulls un moment i provo de fer una introspecció amb els ulls oberts. Ha estat un experiment estrany pensar que podria mirar dins la meva ment amb els ulls oberts, però ha resultat que si que puc. Al quedar-me ‘’bocabadat’’ mirant la cadira d’enfront he començat sense voler a introduir-me de nou en la meva ment i els meus pensaments, fins que decideixo tornar a tancar els ulls perquè rebo masses estímuls i perdo la concentració en la meva ment (per dir-ho d’alguna manera) molt ràpid.

Cada cop més noto que m’endinso en la meva pròpia ment fins a tal punt que torno a no sentir cap estímul extern, els sentits sembla que se m’adormin per moments. Tot i no tenir moltes sensacions provinents dels estímuls exteriors, el cert és que la meva ment em crea unes sensacions internes que em neguitegen, m’alteren, o em fan exaltar quan recordo o imagino coses.

Em venen moltes coses al cap, però sé que la meitat no són reals. Molts records que tinc són borrosos i també es barregen sense adonar-me’n amb imatges que crea la meva pròpia ment.

S’acaben els 10 minuts d’intent d’introspecció. Torno al món real.

CONCLUSIONS

Tot i haver fet una introspecció d’uns 10 minuts, m’he adonat que per la nostra ment hi passen molts i variats pensaments, de tal manera que és difícil centrar-se en un en concret.

Els pensaments corren d’una manera molt accelerada i gairebé sense poder controlar cap m’he endinsat cada cop més en la meva ment fins a arribar a un estat que s’acosta al son. A aquest estat hi he arribat en poc temps, potser perquè a l’aula no hi havia estímuls prou forts com per fer-me perdre la concentració.

Les imatges que em venien al cap eren tant d’un passat, com del present (com estava distribuïda la classe en aquell moment per exemple), d’un possible futur(que anava a menjar per dinar) o fins i tot imaginacions que no tenien res a veure amb la realitat. Això em fa pensar que la meva ment pot fer salts en el temps sense que jo m’adoni i és capaç de transportar-me del passat més llunyà que recordo a un futur imaginari en qüestió de segons.

Altre conclusió que he extret ha estat que és difícil fer una introspecció si es reben constants estímuls, per això ha estat relativament fàcil quan ho he fet amb els ulls tancats i m’ha resultat més difícil amb els ulls oberts. A l’endinsar-me cada cop més en el meu pensament també he observat que no noto tant els estímuls externs, però si els interns que em provoquen reaccions de tota classe.

Per últim, el que més m’ha sorprès o impactat és que en realitat no conec la meva pròpia ment del tot ni com funciona.