PRÀCTICA 5: FREUD; LA PASIÓN SECRETA

INTRODUCCIÓ DE LA CLASSE

En aquesta classe el professor ens va passar una pel·lícula sobre Freud que tractava una època de la seva vida on es mostren varis aspectes que hem estudiat. La pràctica llavors consisteix en explicar l’aspecte que més ens hagi impactat de la pel·lícula sobre la vida del neuròleg vienès.

SINOPSIS PEL·LÍCULA

La pel·lícula és una pseudo-biografia que descriu a partir de l’any 1885 cinc anys de la vida del psicòleg vienès S. Freud (1856 – 1939). Per aquella època, molts dels seus col·legues refusaven tractar pacients d’histèria, perquè creien que nomes ho simulaven per cridar l’atenció. Però Freud va aprendre a utilitzar la hipnosis per trobar les raons de les seves psicosis. Aquí el seu pacient és una jove que refusa beure aigua i sempre és turmentada pel mateix malson.

ÈDIP REI

Freud extreu el nom del seu famós complex d’Èdip d’una tragèdia grega escrita per Sófocles que narra la història d’Èdip, rei de Tebas, fill de Layo i Yocasta, rei i reina de Tebas respectivament. Un oracle va advertir a Layo que seria assassinat pel seu propi fill. El rei de Tebas, per fugir del seu destí, va decidir manar a un súbdit que matés al seu fill, però aquest no s’hi va veure en cor i va acabar lligant-lo de peus i abandonant-lo a la seva sort en una muntanya. El fill de Layo va ser recollit per un pastor i entregat al rei de Corinto, qui li va donar el nom d’Èdip i el va adoptar com al seu propi fill. El nen no sabia que era adoptat i, quan l’oracle va proclamar que mataria al seu pare va abandonar Corinto. Durant el seu viatge, va trobar i matar a Layo, pensant que el rei i els seus acompanyants eren uns lladres de la zona. Així doncs, es va acomplir la profecia.

Sol i sense cap lloc on dormir, Èdip va arribar a Tebas, després d’enfrontar-se amb l’esfinx, que anava pels camins que es dirigien cap a la ciutat, matant i devorant a tots aquells que no responien bé a l’enigma que els plantejava. Èdip va ser l’únic que el va resoldre i després d’això, l’esfinx es va suïcidar. Pensant que el rei Layo havia mort en mants d’assaltants desconeguts, i agraïts al jove viatger per lliurar al poble del monstre, els tebans van recompensar a Èdip fent-lo rei i donant-li a la reina Yocasta com a muller.

Durant varis anys aquesta parella va viure feliç, sense saber que ells eren en realitat mare i fill. Però quan van descobrir que Èdip realment va matar al seu pare, antic rei de Tebas, la seva mare i muller es va suïcidar. Quan el rei de Tebas se’n va adonar de que Yocasta era morta, es va treure els ulls i va abandonar el tro.

EL COMPLEX D’ÈDIP

Segons la teoria psicoanalítica de Freud, el complex d’Èdip és una etapa del desenvolupament sexual de l’infant, entre els 3 i els 5 anys, que és reviscut posteriorment durant la pubertat. L’infant cap als 3 anys comença a descobrir una relació triangular on hi participen ell, el seu pare i la seva mare, és a dir, que el seu món no l’ocupa només la relació entre ell i la seva mare, sinó que hi ha altres persones molt importants també, com el pare. L’infant pot sentir una gelosia d’aquest pare que s’ha interposat entre la mare i ell. Pot sentir que està molt enfadat amb ell, fins i tot pot tenir sentiments destructius envers el seu propi pare.

Tot i això, el nen s’adona que també estima molt aquest pare i que no pot odiar a aquell que també estima tant. El nen en el seu procés de fer-se gran, s’adonarà que la mare té una relació estreta, íntima i especial amb el pare i que ell, haurà de deixar estar al ritme d’anar-se fent gran aquesta relació tan unida i física amb la seva mare. A l’adolescència, l’infant es girarà vers noves figures amb qui canalitzar la necessitat d’amor i tendresa que inclourà la dimensió física i sexual.

REFLEXIONS

Aquesta pel·lícula és bastant antiga però tot i això trobo que ha estat molt encertada alhora d’ensenyar-nos part de l’evolució que va fer Freud en la seva manera de treballar i sobretot en alguns de les descobertes que va fer (de 1885 a 1890, període preanalític de Freud).

 http://www.youtube.com/watch?v=mjLskbNzvR0

En aquest vídeo extret de la pel·lícula que vam veure ens mostra clarament com Freud, a l’hora de presentar les seves teories davant dels seus companys de professió(en aquest cas la teoria del complex d’Edip), era rebutjat per tots. Tot i els problemes que va tenir el neuròleg, aquest va continuar amb les seves investigacions sobre els diferents aspectes de la ment humana.

Tot i haver triat el complex d’Èdip en comptes dels altres aspectes rellevants que hi havia en la pel·lícula, no els hi trec importància ja que crec que també són parts clau per arribar a entendre al neuròleg durant la seva evolució. Els que més m’han cridat l’atenció han estat la classe de Charcot (la qual ens la va explicar el professor de Fonaments de Psicologia durant la part d’història, i me la imaginava tal i com ho vaig veure en la pel·lícula), la facilitat i rapidesa amb la que Freud aplica la hipnosis per a fer teràpia (una teràpia innovadora que, com totes les coses que els humans desconeixem o ens són estranyes en primera instància, tendim a rebutjar-les) i com evoluciona d’aquesta hipnosis a una teràpia amb el pacient despert, però interpretant els seus somnis amb les seves pròpies paraules per arribar a entendre el trauma infantil(de caire sexual) que estava ocult però que li havia provocat aquella fòbia o por a alguna cosa. En aquesta classe hem pogut veure amb més detall totes aquestes coses i posar-nos en la pell del geni vienès.

En relació al complex d’Èdip, l’he triat perquè vaig estudiar-lo fa un temps a literatura universal al batxillerat, quan vam llegir part de la tragèdia d’Èdip rei, i em va impactar tant la història com el complex al que Freud li va posar nom arrel d’aquesta. La història impacta ja només pel sol fet de que el pare d’Èdip l’intenta matar per por a que no el mati el seu fill en un futur, tot i ser aquest encara un nadó. Un altre aspecte que m’impacta de la història és la repressió que rep Èdip pel fet d’anar-se’n amb sa mare tot i no saber-ho (aquesta situació de repressió massiva per part dels altres la podríem trobar avui en dia en la nostra cultura quan alguna cosa no està socialment acceptada). Del complex d’Èdip el que més m’impacta és l’afirmació que fa Freud quan diu que tots tenim una etapa en la nostra vida en la qual podem arribar a odiar al nostre pare o mare (depenent del sexe al qual pertanyem) i que, en alguns casos, aquest odi pot no desaparèixer mai i acumular-se fins a tal punt que les persones a les quals no els desapareix aquest odi poden arribar a cometre un parricidi.

En resum, el complex d’Èdip és un dels molts exemples que podríem trobar en aquest món d’una situació socialment no acceptada i que, per tant, té conseqüències negatives per la persona que en pateix. Un altre exemple molt clar que socialment s’ha acceptat avui dia seria la homosexualitat, que fins i tot s’havia considerat malaltia mental. Jo, dit això, arribo a la conclusió que molt sovint no tot és tan greu com ens sembla, sinó que és greu en relació de la importància que li doni la societat i, en menor mesura, nosaltres mateixos.