PRÀCTICA 3: DISTORSIONS COGNITIVES

QUÈ SÓN LES DISTORSIONS COGNITIVES?

Les distorsions cognitives són esquemes equivocats d’interpretar els fets que generen múltiples conseqüències negatives.

Les distorsions cognitives es regeixen per un esquema cognitiu on primer es rep un estímul que provoca que tinguem uns determinats pensaments i creences i per últim es desencadenen unes conseqüències conductuals i/o emocionals.

TIPUS DE DISTORSIONS COGNITIVES

1)    Generalització excessiva (Prenc casos aïllats i generalitzo la seva validesa a tota la resta)

-       Tinc un accident en cotxe. Penso: mai més agafo el cotxe.

-       Em cremo cuinant. Penso: no tornaré a cuinar més.

2)    Abstracció selectiva (Enfoco exclusivament certs aspectes, usualment negatius, d’un esdeveniment o una persona i excloc la resta de característiques)

-       Donant un concert em surt un gall enmig d’una cançó. Penso: tot el concert ha estat un desastre.

-       Faig una exposició oral i m’equivoco en algun concepte. Penso: no m’ha sortit gens bé l’exposició.

3)    Polarització o pensament tot o res (Interpreto els esdeveniments i les persones en termes absoluts –sempre, mai, tothom, ningú, ...)

-       Algú em menteix una vegada. Penso: Aquesta persona és una mentidera.

-       Un amic arriba tard un o dos dies. Penso: Sempre arriba tard als llocs.

4)    Desqualificació d’allò positiu (Desestimo experiències positives per raons arbitràries)

-       M’han tocat 10 milions a la loteria Penso Podrien haver-me tocat més...

-       Em regalen una rosa. Penso: Ostres, em podrien haver regalat un ram o alguna cosa més cara.

5)    Lectura del pensament (Pressuposo les intencions dels altres)

-       El professor té pinta de ser exigent. Penso: Segur que ens posa un examen difícil.

-       Aquella noia em mira malament. Penso: N’estic convençut que pensa que sóc lleig.

6)    Endevinar el futur (Predic o profetitzo el resultat d’esdeveniments abans que es donin)

-       El meu amic està enfadat amb mi. Penso: Aquesta nit segur que no em truca.

-       El meu gos s’ha escapat. Penso: L’han atropellat i està malferit.

7)    Magnificació i minimització (Sobreestimo o subestimo esdeveniments i persones)

-       Tinc el millor xicot del món però em fa el salt. Penso: Tot ell és mala persona.

-       És el meu aniversari i faig una festa que hauria de ser la millor però al final resulta que ha estat molt avorrida. Penso: Quina mala organització i quin sopar més dolent.

8)    Raonament emocional (Formulo arguments basats en com em sento i no en elements racionals)

-       Vaig molt trist caminant pel carrer. Penso: Tota la gent que m’ha mirat, m’ha mirat malament.

-       Em sento decebut. Penso: Tot el món és dolent amb mi.

9)    Etiquetar erròniament (Assigno un nom a alguna cosa en lloc de descriure una conducta de forma objectiva. L’etiqueta acostuma a ser absoluta, inalterable i amb connotacions de prejudici).

-       Un amic de classe em treu la cadira quan m’anava a seure. Penso: Aquest noi és tonto.

-       Aquella noia balla amb dos nois a la vegada. Penso: És una fresca.

10) Autoinculpació (Em faig responsable i culpable de qüestions diverses, sense ser-ne)

-       El meu fill ha fet una destroça en el menjador. Penso: És culpa meva per no haver-lo educat prou bé.

-       El meu fill ha caigut anant en moto. Penso: És culpa meva per haver-li comprat la moto.

11) Personalització (Assumeixo que jo mateix o d’altres han causat determinades coses directament)

-       Em toca fer una presentació oral i ho he fet molt bé. Penso: Què bé ho he fet, és ben bé que no sé què farien sense mi.

-       El meu amic s’ha trencat el braç quan jugàvem a futbol. Penso: Ha estat culpa meva per no passar la pilota abans.

12) Imperatiu categòric (M’imposo a mi mateix que hauria d’haver fet quelcom o que ho he de fer, o que no ho hauria d’haver fet)

-       Sempre he tret les millors notes, he sigut el millor de la classe, però el carnet de conduir no l’he aprovat a la primera. Em sento molt malament amb mi mateix i amb tothom.

-       He sortit a passejar i m’han robat la motxilla. Penso: No hauria d’haver sortit de casa.

REFLEXIONS

La pràctica en sí no ha estat difícil de realitzar perquè moltes distorsions cognitives són fàcilment relacionables amb la vida quotidiana de qualsevol persona. En algunes m’he sentit identificat en un punt concret i en altres he identificat persones que conec que, tot i no patir aquesta distorsió cognitiva en  la seva màxima expressió, si que s’assembla bastant el seu comportament amb el d’una persona amb alguna distorsió cognitiva. Per exemple, he descobert que un amic meu pateix una distorsió cognitiva a petita escala ja que no pot ni sap afrontar res positivament, o d’altres que d’una petita cosa en poden fer un món de problemes.

Aquestes percepcions ens poden condicionar la vida de tal manera que s’acabi acomplint el que nosaltres pensem que passa (per exemple al pensar que no vals per a res comences a no treballar al 100% i aquest fet, a part d’afectar al teu rendiment també pot fer que els teus companys pensin que no vals per aquell treball), o també poden provocar-nos situacions encara més desesperants de les que pensàvem que patíem (són com un peix que es mossega la cua)

Al parlar de distorsions cognitives em venen al cap molts comportaments típics del dia a dia però no es pot parlar sense propietat en relació a aquest tipus de temes igual que no podem dir ‘’boig’’ a algú perquè hagi fet alguna tonteria (no podem dir que algú pateix una distorsió cognitiva perquè pensi que el seu xicot és mala persona quan l’ha deixat i abans pensava que era el millor noi que podia tenir al seu costat per exemple). Hi ha algunes que m’han cridat l’atenció més que d’altres com la de l’autoinculpació que pot ocórrer sobretot en els esports competitius i d’equip. M’ha cridat l’atenció precisament perquè jo jugava a futbol, un esport on la competitivitat i el joc en equip són la base per guanyar els partits i, on si hi ha una peça que no funciona, l’equip es pot enfonsar.

Tots patim una petita versió de distorsions cognitives en la nostra vida diària, de fet, les distorsions cognitives són petits problemes que ens ocorren a diari però en tenim una falsa percepció(un esquema equivocat), en certa manera, molt magnificada. Aquestes distorsions dels problemes que podem tenir ens venen de l’exterior (factors ambientals com la cultura, o la família sense anar més lluny) o són producte de la nostra genètica?? Suposo que en aquest cas l’ambient hi deu jugar un paper més important que la genètica, ja que la major part d’aquestes distorsions són producte d’una societat on tothom vol ser millor que els altres, ningú vol ser pitjor que els altres.

Aquesta pràctica l’he realitzada amb la Jennifer i la Lídia.

PRÀCTICA 2: DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA

QUÈ ÉS LA DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA?

Desenvolupada en la dècada dels 50 pel terapeuta Joseph Wolpe, és un mètode terapèutic basat en principis conductistes i, en particular, en el contracondicionament. La dessensibilització sistemàtica pot resultar especialment adequada pel tractament de les fòbies clàssiques, pors cròniques i reaccions d’ansietat interpersonal. L’objectiu és que el subjecte pugui crear respostes noves i adaptatives a estímuls que abans li provocaven respostes no desitjades. Aquesta teràpia té el gran avantatge de no ser dolorosa.

Els dos principis fonamentals de la dessensibilització sistemàtica són:

1 – Una emoció pot contrarestar una altre emoció.

2 – És possible habituar-se a les situacions amenaçadores.

EL CAS DEL NEN AMB FÒBIA ALS AUTOCARS

Un nen està amb la seva àvia mirant la televisió quan de cop es veu un accident d’un autocar on moren vàries persones. El nen al veure els cadàvers i l’autocar estavellat agafa por, o millor dit, fòbia als autocars.

Els pares del nen volen anar de viatge a Andalusia, però el pare té uns problemes d’esquena i no pot conduir. Es decideixen per agafar l’autocar però el nen no hi vol pujar de cap de les maneres.

La nostra feina és elaborar un procés de dessensibilització sistemàtica per aquest cas perquè el nen pugui perdre la por a pujar a un autocar.

PROCÉS DE DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA

1 – Fer entendre al nen que els autocars no són tan perillosos com semblen.

2 – El nen mira dibuixos animats i contes que tracten sobre autocars. Per exemple aquests:

http://www.youtube.com/watch?v=uPptHnOVlgA

3 – Li passem pel·lícules amb autocars reals com poden ser els autocars turístics típics de Londres.

4 – Li donem un autocar de joguina perquè jugui amb ell.

5 – Ensenyem al nen que els seus amics i altres nens de la seva mateixa edat pugen a l’autocar i no els hi passa res.

6 – Seguim l’autocar amb el cotxe una estona i observem el que fa.

7 – Fem que el nen parli amb el conductor de l’autocar perquè agafi confiança amb ell.

8 – El conductor li ensenya l’autocar per dins.

9 – Fem un trajecte curt amb el nen pel barri o el poble on ell viu acompanyat d’un familiar proper com pot ser l’àvia o els pares.

10 – El viatge.

REFLEXIÓ

Al començar a destriar quin dels dos cassos volíem fer, hem triat el cas del nen amb les fòbies als autocars i no el de la nena que tenia fòbia a les abelles perquè bàsicament pensàvem que era més fàcil curar al nen ja que hi ha menys possibilitats que un autocar s’estavelli a que una abella torni a picar a la nena (i llavors, potser, la dessensibilització no hagués servit per a res). S’hauria de tenir en compte també el fet que a la nena l’abella li ha causat un dolor físic directe que li ha provocat la fòbia, en canvi el nen té por als autocars per culpa d’un estímul visual que ha percebut però que no li ha causat un dolor físic. Això ens fa veure que de bon principi són dos casos amb plantejaments totalment diferents.

Després de triar el cas hem començat a elaborar una teràpia de dessensibilització sistemàtica centrada en un nen de 7 anys. Aquesta dada és molt important perquè no és igual tractar amb un adult i intentar fer-li entendre les coses que amb un nen petit que, crec, encara no té prou capacitat per afrontar sol la major part dels reptes i situacions que li proposa la vida. Tot i això també es podrien donar casos d’adults que tenen menys ‘’força mental’’ o ‘’maduresa mental’’ (per denominar-ho d’alguna manera) per afrontar situacions que no pas un nen.

Hem intentat fer la dessensibilització el més atractiva possible per al nen i buscant enllaços de l’autocar amb la seva situació de nen de 7 anys. El que hem pensat crec que té una relació directe amb el nen, ja que els seus amics, les joguines o els dibuixos animats són elements presents en la seva vida quotidiana, per tant, fàcils de connectar amb ell. El fet que els objectes i persones que utilitzem tinguin relació directe pot fer que es senti en una situació més còmode i en un ambient més familiar que pot ajudar en la teràpia.

Tot i haver de fer la teràpia de dessensibilització sistemàtica en 10 passos, no se sap del cert si aquest nen necessitaria més o menys passos, ja que cada persona és un món i no sabem si els reptes que li proposem potser farien créixer una mica més la seva fòbia.

En conclusió, la dessensibilització sistemàtica és un mètode efectiu per contrarestar les fòbies que s’aplica amb una base conductista. Té alguns avantatges interessants, com el fet que no sigui una teràpia dolorosa físicament pel pacient però també pot tenir algun risc, perquè podríem agreujar una fòbia si no se sap utilitzar bé aquest mètode o també existeix el risc d’elaborar menys passos dels que necessita el subjecte realment. En aquest cas concret, però, no sabríem si els passos proposats li farien efecte perquè hauríem de conèixer primer al pacient així com el seu temperament i el seu entorn per elaborar una teràpia molt més eficaç.

Aquesta pràctica l’he realitzada amb l’Alba Vàzquez i amb la Tamara Robles.

PRÀCTICA 1: INTROSPECCIÓ

Tanco els ulls, intento no pensar per veure què em passa per la ment. La primera impressió que em ve al cap és que no es pot tenir la ment en blanc, no es pot no pensar.

Em venen ‘’al cap’’ tot tipus d’impressions quan intento no pensar en res. Imatges d’un passat no gaire llunyà, al cap de poc imatges d’un passat més llunyà. Al cap d’uns segons em passen imatges dels meus companys fent la mateixa introspecció que jo. Tot va molt de pressa.

Al cap d’una estona d’estar fent la introspecció m’adono que ja no presto atenció al que passa en l’exterior de la meva ment, sinó que m’estic fent una pel·lícula dins meu amb records i situacions imaginàries que no em deixen fer cas als estímuls de la classe. És en aquest moment que penso que estic fent-me una pel·lícula que ja deixo de prestar atenció a aquest fet i sense voler em fixo més en els estímuls externs (a l’intentar concentrar-me en la pròpia introspecció deixo de fer-la).

Obro els ulls un moment i provo de fer una introspecció amb els ulls oberts. Ha estat un experiment estrany pensar que podria mirar dins la meva ment amb els ulls oberts, però ha resultat que si que puc. Al quedar-me ‘’bocabadat’’ mirant la cadira d’enfront he començat sense voler a introduir-me de nou en la meva ment i els meus pensaments, fins que decideixo tornar a tancar els ulls perquè rebo masses estímuls i perdo la concentració en la meva ment (per dir-ho d’alguna manera) molt ràpid.

Cada cop més noto que m’endinso en la meva pròpia ment fins a tal punt que torno a no sentir cap estímul extern, els sentits sembla que se m’adormin per moments. Tot i no tenir moltes sensacions provinents dels estímuls exteriors, el cert és que la meva ment em crea unes sensacions internes que em neguitegen, m’alteren, o em fan exaltar quan recordo o imagino coses.

Em venen moltes coses al cap, però sé que la meitat no són reals. Molts records que tinc són borrosos i també es barregen sense adonar-me’n amb imatges que crea la meva pròpia ment.

S’acaben els 10 minuts d’intent d’introspecció. Torno al món real.

CONCLUSIONS

Tot i haver fet una introspecció d’uns 10 minuts, m’he adonat que per la nostra ment hi passen molts i variats pensaments, de tal manera que és difícil centrar-se en un en concret.

Els pensaments corren d’una manera molt accelerada i gairebé sense poder controlar cap m’he endinsat cada cop més en la meva ment fins a arribar a un estat que s’acosta al son. A aquest estat hi he arribat en poc temps, potser perquè a l’aula no hi havia estímuls prou forts com per fer-me perdre la concentració.

Les imatges que em venien al cap eren tant d’un passat, com del present (com estava distribuïda la classe en aquell moment per exemple), d’un possible futur(que anava a menjar per dinar) o fins i tot imaginacions que no tenien res a veure amb la realitat. Això em fa pensar que la meva ment pot fer salts en el temps sense que jo m’adoni i és capaç de transportar-me del passat més llunyà que recordo a un futur imaginari en qüestió de segons.

Altre conclusió que he extret ha estat que és difícil fer una introspecció si es reben constants estímuls, per això ha estat relativament fàcil quan ho he fet amb els ulls tancats i m’ha resultat més difícil amb els ulls oberts. A l’endinsar-me cada cop més en el meu pensament també he observat que no noto tant els estímuls externs, però si els interns que em provoquen reaccions de tota classe.

Per últim, el que més m’ha sorprès o impactat és que en realitat no conec la meva pròpia ment del tot ni com funciona.