PRÀCTICA 2: DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA

QUÈ ÉS LA DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA?

Desenvolupada en la dècada dels 50 pel terapeuta Joseph Wolpe, és un mètode terapèutic basat en principis conductistes i, en particular, en el contracondicionament. La dessensibilització sistemàtica pot resultar especialment adequada pel tractament de les fòbies clàssiques, pors cròniques i reaccions d’ansietat interpersonal. L’objectiu és que el subjecte pugui crear respostes noves i adaptatives a estímuls que abans li provocaven respostes no desitjades. Aquesta teràpia té el gran avantatge de no ser dolorosa.

Els dos principis fonamentals de la dessensibilització sistemàtica són:

1 – Una emoció pot contrarestar una altre emoció.

2 – És possible habituar-se a les situacions amenaçadores.

EL CAS DEL NEN AMB FÒBIA ALS AUTOCARS

Un nen està amb la seva àvia mirant la televisió quan de cop es veu un accident d’un autocar on moren vàries persones. El nen al veure els cadàvers i l’autocar estavellat agafa por, o millor dit, fòbia als autocars.

Els pares del nen volen anar de viatge a Andalusia, però el pare té uns problemes d’esquena i no pot conduir. Es decideixen per agafar l’autocar però el nen no hi vol pujar de cap de les maneres.

La nostra feina és elaborar un procés de dessensibilització sistemàtica per aquest cas perquè el nen pugui perdre la por a pujar a un autocar.

PROCÉS DE DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA

1 – Fer entendre al nen que els autocars no són tan perillosos com semblen.

2 – El nen mira dibuixos animats i contes que tracten sobre autocars. Per exemple aquests:

http://www.youtube.com/watch?v=uPptHnOVlgA

3 – Li passem pel·lícules amb autocars reals com poden ser els autocars turístics típics de Londres.

4 – Li donem un autocar de joguina perquè jugui amb ell.

5 – Ensenyem al nen que els seus amics i altres nens de la seva mateixa edat pugen a l’autocar i no els hi passa res.

6 – Seguim l’autocar amb el cotxe una estona i observem el que fa.

7 – Fem que el nen parli amb el conductor de l’autocar perquè agafi confiança amb ell.

8 – El conductor li ensenya l’autocar per dins.

9 – Fem un trajecte curt amb el nen pel barri o el poble on ell viu acompanyat d’un familiar proper com pot ser l’àvia o els pares.

10 – El viatge.

REFLEXIÓ

Al començar a destriar quin dels dos cassos volíem fer, hem triat el cas del nen amb les fòbies als autocars i no el de la nena que tenia fòbia a les abelles perquè bàsicament pensàvem que era més fàcil curar al nen ja que hi ha menys possibilitats que un autocar s’estavelli a que una abella torni a picar a la nena (i llavors, potser, la dessensibilització no hagués servit per a res). S’hauria de tenir en compte també el fet que a la nena l’abella li ha causat un dolor físic directe que li ha provocat la fòbia, en canvi el nen té por als autocars per culpa d’un estímul visual que ha percebut però que no li ha causat un dolor físic. Això ens fa veure que de bon principi són dos casos amb plantejaments totalment diferents.

Després de triar el cas hem començat a elaborar una teràpia de dessensibilització sistemàtica centrada en un nen de 7 anys. Aquesta dada és molt important perquè no és igual tractar amb un adult i intentar fer-li entendre les coses que amb un nen petit que, crec, encara no té prou capacitat per afrontar sol la major part dels reptes i situacions que li proposa la vida. Tot i això també es podrien donar casos d’adults que tenen menys ‘’força mental’’ o ‘’maduresa mental’’ (per denominar-ho d’alguna manera) per afrontar situacions que no pas un nen.

Hem intentat fer la dessensibilització el més atractiva possible per al nen i buscant enllaços de l’autocar amb la seva situació de nen de 7 anys. El que hem pensat crec que té una relació directe amb el nen, ja que els seus amics, les joguines o els dibuixos animats són elements presents en la seva vida quotidiana, per tant, fàcils de connectar amb ell. El fet que els objectes i persones que utilitzem tinguin relació directe pot fer que es senti en una situació més còmode i en un ambient més familiar que pot ajudar en la teràpia.

Tot i haver de fer la teràpia de dessensibilització sistemàtica en 10 passos, no se sap del cert si aquest nen necessitaria més o menys passos, ja que cada persona és un món i no sabem si els reptes que li proposem potser farien créixer una mica més la seva fòbia.

En conclusió, la dessensibilització sistemàtica és un mètode efectiu per contrarestar les fòbies que s’aplica amb una base conductista. Té alguns avantatges interessants, com el fet que no sigui una teràpia dolorosa físicament pel pacient però també pot tenir algun risc, perquè podríem agreujar una fòbia si no se sap utilitzar bé aquest mètode o també existeix el risc d’elaborar menys passos dels que necessita el subjecte realment. En aquest cas concret, però, no sabríem si els passos proposats li farien efecte perquè hauríem de conèixer primer al pacient així com el seu temperament i el seu entorn per elaborar una teràpia molt més eficaç.

Aquesta pràctica l’he realitzada amb l’Alba Vàzquez i amb la Tamara Robles.

PRÀCTICA 1: INTROSPECCIÓ

Tanco els ulls, intento no pensar per veure què em passa per la ment. La primera impressió que em ve al cap és que no es pot tenir la ment en blanc, no es pot no pensar.

Em venen ‘’al cap’’ tot tipus d’impressions quan intento no pensar en res. Imatges d’un passat no gaire llunyà, al cap de poc imatges d’un passat més llunyà. Al cap d’uns segons em passen imatges dels meus companys fent la mateixa introspecció que jo. Tot va molt de pressa.

Al cap d’una estona d’estar fent la introspecció m’adono que ja no presto atenció al que passa en l’exterior de la meva ment, sinó que m’estic fent una pel·lícula dins meu amb records i situacions imaginàries que no em deixen fer cas als estímuls de la classe. És en aquest moment que penso que estic fent-me una pel·lícula que ja deixo de prestar atenció a aquest fet i sense voler em fixo més en els estímuls externs (a l’intentar concentrar-me en la pròpia introspecció deixo de fer-la).

Obro els ulls un moment i provo de fer una introspecció amb els ulls oberts. Ha estat un experiment estrany pensar que podria mirar dins la meva ment amb els ulls oberts, però ha resultat que si que puc. Al quedar-me ‘’bocabadat’’ mirant la cadira d’enfront he començat sense voler a introduir-me de nou en la meva ment i els meus pensaments, fins que decideixo tornar a tancar els ulls perquè rebo masses estímuls i perdo la concentració en la meva ment (per dir-ho d’alguna manera) molt ràpid.

Cada cop més noto que m’endinso en la meva pròpia ment fins a tal punt que torno a no sentir cap estímul extern, els sentits sembla que se m’adormin per moments. Tot i no tenir moltes sensacions provinents dels estímuls exteriors, el cert és que la meva ment em crea unes sensacions internes que em neguitegen, m’alteren, o em fan exaltar quan recordo o imagino coses.

Em venen moltes coses al cap, però sé que la meitat no són reals. Molts records que tinc són borrosos i també es barregen sense adonar-me’n amb imatges que crea la meva pròpia ment.

S’acaben els 10 minuts d’intent d’introspecció. Torno al món real.

CONCLUSIONS

Tot i haver fet una introspecció d’uns 10 minuts, m’he adonat que per la nostra ment hi passen molts i variats pensaments, de tal manera que és difícil centrar-se en un en concret.

Els pensaments corren d’una manera molt accelerada i gairebé sense poder controlar cap m’he endinsat cada cop més en la meva ment fins a arribar a un estat que s’acosta al son. A aquest estat hi he arribat en poc temps, potser perquè a l’aula no hi havia estímuls prou forts com per fer-me perdre la concentració.

Les imatges que em venien al cap eren tant d’un passat, com del present (com estava distribuïda la classe en aquell moment per exemple), d’un possible futur(que anava a menjar per dinar) o fins i tot imaginacions que no tenien res a veure amb la realitat. Això em fa pensar que la meva ment pot fer salts en el temps sense que jo m’adoni i és capaç de transportar-me del passat més llunyà que recordo a un futur imaginari en qüestió de segons.

Altre conclusió que he extret ha estat que és difícil fer una introspecció si es reben constants estímuls, per això ha estat relativament fàcil quan ho he fet amb els ulls tancats i m’ha resultat més difícil amb els ulls oberts. A l’endinsar-me cada cop més en el meu pensament també he observat que no noto tant els estímuls externs, però si els interns que em provoquen reaccions de tota classe.

Per últim, el que més m’ha sorprès o impactat és que en realitat no conec la meva pròpia ment del tot ni com funciona.